Són les cinc de la matinada i el Carles surt al carrer, que, com qualsevol dia d'entre setmana, està desert. Només se sent el silenci, només es veu la profunditat de la nit. L'han citat al costat d'una església, en una ciutat que encara no coneix prou, i allà sabrà què esperen que faci. Es vol convèncer que no hi ha perill però no acaba de creure-s'ho, perquè, de fet, n'hi ha. I potser per això no l'hi ha dit a ningú, ni a la Cèlia.
Joan Cavallé s'endinsa en la ment i el cos d'un jove universitari que s'inicia, tot d'una, en moltes coses: els estudis superiors, la lluita política i l'amor. Aquesta ha de ser la seva primera acció clandestina: «Serà una cosa senzilla», li han dit. Però hi ha moltes maneres de fracassar. Algunes, fins i tot, són simplement impensables.
«Em venia de gust escriure una novel·la intensa, amb tot concentrat en poques hores i en què importessin tant els fets com les veus interiors i els fantasmes dels personatges. La mort, el 1975, d'aquell a qui em plau anomenar Excelsa Podridura, no significava el final de res, sinó la continuació d'un règim encara presidit per la por, en què qualsevol veí podia ser un confident de la policia i les armes es disparaven soles. Cinquanta anys després encara necessitem parlar-ne.» - Joan Cavallé
